El desenvolupament de la Teoria del Camp Unificat ens porta a les següents conclusions:

1. Totes les formes de l’Energia són la mateixa Energia .
2. L’Univers té capacitat creativa i autodestructiva.
3. El Camp Unificat és una Camp Central.

El Camp Unificat, que engloba tot allò existent a la Natura, és un Camp Central ja que qualsevol observador considerat és vàlid. Inclou tota l’energia sense distincions ja que totes les formes d’energia són sempre la mateixa energia. A més tots els processos que tenen lloc al seu si són oscil·lants ja que ho són totes les solucions de les equacions de Einstein, resoltes amb aquest model. Per tant,

1. L’Univers ha de tenir períodes de sístole i diàstole. Als períodes de sístole les forces són gravitacionals i als de diàstole serien antigravitacionals, però sense la existència del Big-Bang. Segons això a la actualitat l’Univers estaria vivint un període de sístole, es a dir de contracció.
2. Dins de l’Univers cadascú dels subsistemes o cossos portarà la seva dinàmica pròpia amb els seus períodes de dilatació i contracció. Des de l’ésser humà fins al Sistema Solar o la nostra Galàxia, cadascú dels subsistemes de l’Univers ha de presentar períodes de dilatació i contracció.
3. L’Univers pot crear i aniquilar matèria, com es posa de manifest als processos de creació i aniquilació de partícules lliures, que són repetibles als laboratoris. Per tant, l’Univers pot tenir processos de creació de galàxies, estels o qualsevol altre objecte còsmic per mitjà de processos “locals” de Big-Bang, però com a part de un procés general dins del mateix.

L'espai i el temps no són objectivables:

Donat que estudiem processos, avaluats a partir de les transformacions que hi ha al si dels objectes físics que intervenen en els mateixos, veiem que les coordenades espai-temporals no són objectivables. En efecte, simplement el concepte de distància admet moltes definicions (els camins a Roma són infinits..) i en desplaçar-nos no podem afirmar que un lloc sigui a prop o llunyà (Pequín és a prop o és llunyà? Contestació: depèn... si vaig caminant és molt lluny, però si disposo de la potència de un avió llavors és a prop ja que puc arribar en catorze hores) doncs això depèn de la energia de l’observador. Per a cadascú dels observadors l’espai com el temps no són magnituds objectivables doncs depenen de l’energia de que disposa aquest en el procés de percepció. Per això hem de parlar en termes de sensació espacial i sensació temporal. Extrapolant aquesta conclusió a qualsevol altre procés de la Natura, concloem que L’ENERGIA ÉS EL PARÀMETRE FONAMENTAL DE TOTS ELS PROCESOS i el temps simplement és una mesura de l’energia invertida als mateixos.

Individualització de l'´ésser humà:

Analitzat com a individu, l’ésser humà forma part del Camp Unificat i diem que es relaciona amb el món a partir d’un procés que anomenem “percepció”, a on capta només allò amb el que sintonitza. En altres paraules, el procés de percepció te lloc al través d’un fenomen de ressonància.

Com a part del Camp Unificat identifiquem a l’ésser humà per mitjà d’unes freqüències característiques de la espècie (ritme cardíac i freqüència de plasma corresponent a la temperatura corporal) i a la vegada de cada individu.

L’ésser humà es una Unitat, però si pretenem aprofundir podem considerar que és format per una sèrie de teixits acoblats entre si, que hem avaluat per un paràmetre de acoblament “S” que correspon al sistema immunitari. Anomenarem ”la ment” a la coordinació de tots els teixits que composen a l’ésser humà. Per tant el cos és un terminal de la ment.

Doncs bé, donat que la conducta es troba lligada a la percepció i aquesta a la seva vegada  depèn del nivell de sintonia o ressonància amb el món que l’envolta, arribem a la conclusió que el paràmetre d’equilibri d’un ésser humà s’incrementa en la mesura que augmenta el seu nivell d’integració o acoblament a l’Univers. La integració de l’ésser humà en el Univers consisteix en acceptar i assimilar les Lleis del Camp Unificat i donar-li contingut pràctic a cadascuna de les distintes facetes de la vida.

El desenvolupament de l'espiritualitat:

Les conclusions anteriors tenen importants conseqüències a la nostra comprensió de l’espiritualitat:

1. Per formar part de l’Univers, l’ésser humà participa de la capacitat creativa del mateix. Aquesta capacitat s’accentuarà cada vegada més en la mesura que l’ésser humà s’integri a l’Univers, coneixent i aprofitant les seves Lleis.
   En arribar a aquesta conclusió recuperem una filosofia arrelada a certs sectors d’Occident en que la Natura Naturantis era el nucli conceptual sobre el qual s’interpretava el funcionament de l’Univers.
   En suma el destí de l’ésser humà dins de l’Univers és participar de aquesta tasca creativa que anem a descriure en dues vessants, tot i que en realitat són una única
   
   • Pel que correspon a tot el seu entorn participar a la tasca creativa del món a on hi som immersos.
   • Pel que correspon a si mateix: acceptar el ser protagonista de tota la seva vida i, per tant assumir una total responsabilitat de totes les seves decisions. Això implica eliminar la por a la vida.
2. La autonomia de l’ésser humà a partir del coneixement:
   Una de les conseqüències del paper protagonista de l’ésser humà a l’Univers és que ha de ser autònom respecte a la Natura. No confonguem autonomia amb deslligament, de la mateixa forma que un fill que creix arriba a fer-se autònom dels seus pares, sense que això suposi un deslligament afectiu sinó tot el contrari.
   Per assolir aquesta autonomia és fonamental el coneixement, una de les seves vies és el coneixement científic. El coneixement científic ens ha de ajudar a conèixer quines són les Lleis de la Natura per a viure en consonància amb elles i treure-li el màxim partit possible.
   El coneixement i la seva aplicació pràctica a través de la tecnologia, ha de contribuir a alterar el mínim possible el món que ens envolta e inclòs contribuir a millorar-lo.
3. La Solidaritat és una Llei de la Natura:
   Tots formem part de l’Univers i amb la nostra energia personal contribuïm participem del Camp Unificat.
   Tot i que ens podem identificar com a individus, en realitat formem part de una unitat més amplia que anomenem humanitat. En efecte, ja hem comentat que una de les característiques de tots els sistemes físics és la seva tendència a la sincronització, es a dir, tendeixen a un reforçament de la Unitat.
   Per això afirmem que la solidaritat és una Llei de la Natura.
   En conseqüència tots els esforços que serveixin per recolzar, reforçar i equilibrar aquesta unió dels éssers humans, es treballar a favor de l’Univers. Tot allò que serveixi per arrelar-la profunda convicció de que la humanitat és una Unitat i contribueixi a la seva materialització és actuar segons les Lleis de l’Univers. En suma: Tot està al nostre abast sempre que permetem que la energia de l’Univers ens inundi.