L’ésser humà que desitgi viure d’acord amb els temps actuals hauria de saber que tots els processos als que participem, tots ells, es fan a base d’energia, afecten a la nostra pròpia energia i acaben afectant a la energia dels demés.

Utilitzant el llenguatge científic diríem que l’energia és el paràmetre fonamental de tots els processos.

L’energia és única, com l’Univers és una unitat tot i que també podem identificar diferents objectes al seu si. L’ésser humà amb les seves creacions és una altra subunitat de l’Univers com ho és la societat de la que forma part.

Quan ens desplacem o quan ens informen sobre successos ocorreguts en altres continents ens adonem que la mateixa noció d’espai o distància es dilueixen. Assumim, sense adornar-nos que els llocs ja no són ni lluny ni a prop. Tot això depèn de l’energia de la que disposem per a desplaçar-nos de un lloc a un altre. Per tot això en lloc de parlar d’espai, que no deixa de ser un concepte absolut, hauríem de parlar en termes de Sensació Espacial ja que ser lluny o a prop només depèn de la percepció. De la mateixa manera entenem que el temps no és altre cosa que una mesura de l’energia invertida en qualsevol procés vital, es a dir, també hauríem de parlar en termes de sensació temporal.

El canvi de posició ha estat descrit fins ara des del punt de vista de la dinàmica:

Necessitem una potència per moure l’avió que ens transporta. Aquesta visió superficial fins i tot oblida una vella afirmació aristotèlica: “no es pot separar el moviment del cos mogut”. En efecte, els canvis de posició provocats per l’energia són mers processos associats a canvis al si dels cossos i, per tant, repercuteixen a les freqüències de emissió dels mateixos. Novament l’energia apareix a la percepció però ara a partir dels canvis induïts als cossos.

El concepte de percepció es molt més ampli del que s’ha considerat fins ara, al marge de la consciència que tinguem d’allò, la realitat és que percebem energia i som extremament sensibles a qualsevol camp de energia creat per nosaltres o per l’entorn.

Aquestes idees bàsiques tenen plena vigència en el camp de l’Art. Veiem alguns exemples:

Dins d’un edifici, o dins d’un escenari percebem de forma global l’espai interior a través de la vista i la oïda. Tenim una Sensació Espacial que depèn de dos paràmetres: el primer paràmetre és la potència per unitat de superfície de les ones percebudes, es a dir, baixa freqüència per a la percepció acústica i alta freqüència per a la percepció visual.  El segon paràmetre és la distància a la que es troben les superfícies emissores o reflectores del so o de la llum. A l’últim terme l’estímul de aquesta sensació és la potència emissora o reflectora de les superfícies del recinte, similar resultat a la potència del cotxe o de l’avió que ens faciliten els desplaçaments en els viatges. És la visió més superficial de l’Arquitectura.

Cadascuna de les formes arquitectòniques té associada una energia interna que inclòs podem arribar a avaluar. Per exemple, compartim, per haver-ho comprovat, la visió qualitativa de Leonardo Da Vinci quan associava els sòlids platònics amb l’energia dels diferents estats de la matèria: cub és terra (sòlid), icosàedre és aigua (líquid), octàedre és aire (gas), tetràedre és foc (plasma) i dodecàedre és el Cosmos. Es a dir, una forma arquitectònica (material + geometria) crea camps al seu interior que afecten a les persones que habiten a ella. Els seus efectes seran més beneficiosos en la mesura en que contribueixin a incrementar la seva percepció (vidre, transparència) i el seu camp magnètic interior (materials conductors a compressió).

Passem del volum funcional al pla. En pintura podem parlar de dos estímuls. El primer, si existeix, és la interpretació de les sensacions associades al tema figuratiu. El segon estímul, que comentarem amb més detall, i apareix sempre, és l’efecte sobre la nostra ment de la radiació emesa  per la superfície, es a dir, la radiació de la geometria + color + llum. La primera descripció de aquest estímul correspon al concepte de Sensació Espacial, però en aprofundir més comprovem que percebent l’ull la superfície com a unitat, no deixa de analitzar-la per extreure un conjunt de freqüències, estimuladores cadascuna de elles de les diferents sensibilitats continguda a la nostra ment.

Finalitzarem aquest breu resum comentant la dansa:

L’escenari amb les seves llums, formes i colors crea una sensació espacial visual matitzable per les llums de la tramoia o eliminada de forma dràstica en concentrar els focus sobre els ballarins. La música contribueix a la percepció espacial del recinte, sense contar l’estímul creat per cadascuna de les freqüències corresponents a les notes emeses. El moviment es coordina e integra a l’ambient.

A la dansa identifiquem un primer estímul a l’espectador que entén el significat del llenguatge corporal integrat. Però a més a més, i al marge de tot això anterior, l’espectador percep els estímuls associats al moviment. Canvis de posició, canvis de forma, etc.,.. són percebuts com a camps de energia per l’espectador. Per exemple, si l’espectador observa el gir d’un cos també podria saber de la generació de un camp magnètic als ballarins que els dona energia e inclusivament els ajuda a concentrar-se. Els moviments (translacions o girs) iniciats bruscament, es a dir, les fortes acceleracions, exigeixen consums de potència molt elevats que també són percebuts per l’espectador, etc.,.. Finalment una altre forma de descriure el moviment és a base de continus canvis en el sistema de referència  per al mateix espectador que també exigeix el recurs a l’energia.