L’ART I L’ ENERGIA
L’ésser humà que
desitgi viure d’acord amb els temps actuals hauria de saber que tots els
processos als que participem, tots ells, es fan a base d’energia, afecten a la
nostra pròpia energia i acaben afectant a la energia dels demés.
Utilitzant el
llenguatge científic diríem que l’energia és el paràmetre fonamental de tots
els processos.
L’energia és única,
com l’Univers és una unitat tot i que també podem identificar diferents
objectes al seu si. L’ésser humà amb les seves creacions és una altra subunitat
de l’Univers com ho és la societat de la que forma part.
Quan ens desplacem
o quan ens informen sobre successos ocorreguts en altres continents ens adonem
que la mateixa noció d’espai o distància es dilueixen. Assumim, sense
adornar-nos que els llocs ja no són ni lluny ni a prop. Tot això depèn de l’energia
de la que disposem per a desplaçar-nos de un lloc a un altre. Per tot això en
lloc de parlar d’espai, que no deixa de ser un concepte absolut, hauríem de
parlar en termes de Sensació Espacial ja que ser lluny o a prop només depèn de
la percepció. De la mateixa manera entenem que el temps no és altre cosa que
una mesura de l’energia invertida en qualsevol procés vital, es a dir, també
hauríem de parlar en termes de sensació temporal.
El canvi de posició
ha estat descrit fins ara des del punt de vista de la dinàmica:
Necessitem una
potència per moure l’avió que ens transporta. Aquesta visió superficial fins i
tot oblida una vella afirmació aristotèlica: “no es pot separar el moviment del
cos mogut”. En efecte, els canvis de posició provocats per l’energia són mers
processos associats a canvis al si dels cossos i, per tant, repercuteixen a les
freqüències de emissió dels mateixos. Novament l’energia apareix a la percepció
però ara a partir dels canvis induïts als cossos.
El concepte de
percepció es molt més ampli del que s’ha considerat fins ara, al marge de la
consciència que tinguem d’allò, la realitat és que percebem energia i som
extremament sensibles a qualsevol camp de energia creat per nosaltres o per l’entorn.
Aquestes idees
bàsiques tenen plena vigència en el camp de l’Art. Veiem alguns exemples:
Dins d’un edifici,
o dins d’un escenari percebem de forma global l’espai interior a través de la
vista i la oïda. Tenim una Sensació Espacial que depèn de dos paràmetres: el
primer paràmetre és la potència per unitat de superfície de les ones
percebudes, es a dir, baixa freqüència per a la percepció acústica i alta
freqüència per a la percepció visual. El segon paràmetre és la distància a la
que es troben les superfícies emissores o reflectores del so o de la llum. A
l’últim terme l’estímul de aquesta sensació és la potència emissora o
reflectora de les superfícies del recinte, similar resultat a la potència del
cotxe o de l’avió que ens faciliten els desplaçaments en els viatges. És la
visió més superficial de l’Arquitectura.
Cadascuna de les
formes arquitectòniques té associada una energia interna que inclòs podem
arribar a avaluar. Per exemple, compartim, per haver-ho comprovat, la visió
qualitativa de Leonardo Da Vinci quan associava els sòlids platònics amb l’energia
dels diferents estats de la matèria: cub és terra (sòlid), icosàedre és aigua
(líquid), octàedre és aire (gas), tetràedre és foc (plasma) i dodecàedre és el
Cosmos. Es a dir, una forma arquitectònica (material + geometria) crea camps al
seu interior que afecten a les persones que habiten a ella. Els seus efectes
seran més beneficiosos en la mesura en que contribueixin a incrementar la seva
percepció (vidre, transparència) i el seu camp magnètic interior (materials
conductors a compressió).
Passem del volum
funcional al pla. En pintura podem parlar de dos estímuls. El primer, si
existeix, és la interpretació de les sensacions associades al tema figuratiu.
El segon estímul, que comentarem amb més detall, i apareix sempre, és l’efecte
sobre la nostra ment de la radiació emesa per la superfície, es a dir, la
radiació de la geometria + color + llum. La primera descripció de aquest
estímul correspon al concepte de Sensació Espacial, però en aprofundir més
comprovem que percebent l’ull la superfície com a unitat, no deixa de
analitzar-la per extreure un conjunt de freqüències, estimuladores cadascuna de
elles de les diferents sensibilitats continguda a la nostra ment.
Finalitzarem aquest breu resum comentant la dansa:
L’escenari amb les
seves llums, formes i colors crea una sensació espacial visual matitzable per
les llums de la tramoia o eliminada de forma dràstica en concentrar els focus
sobre els ballarins. La música contribueix a la percepció espacial del recinte,
sense contar l’estímul creat per cadascuna de les freqüències corresponents a
les notes emeses. El moviment es coordina e integra a l’ambient.
A la dansa
identifiquem un primer estímul a l’espectador que entén el significat del
llenguatge corporal integrat. Però a més a més, i al marge de tot això
anterior, l’espectador percep els estímuls associats al moviment. Canvis de
posició, canvis de forma, etc.,.. són percebuts com a camps de energia per
l’espectador. Per exemple, si l’espectador observa el gir d’un cos també podria
saber de la generació de un camp magnètic als ballarins que els dona energia e
inclusivament els ajuda a concentrar-se. Els moviments (translacions o girs)
iniciats bruscament, es a dir, les fortes acceleracions, exigeixen consums de
potència molt elevats que també són percebuts per l’espectador, etc.,..
Finalment una altre forma de descriure el moviment és a base de continus canvis
en el sistema de referència per al mateix espectador que també exigeix el
recurs a l’energia.